ESOS LOCOS BAJITOS

Fa uns dies vaig sorprendre a un bon amic acomiadant-se de la seva filla:

- Amor meu, papà també et vol molt… en una estoneta estic aquí amb tu!

Quan va penjar el telèfon, emocionat i divertit, em va explicar que la seva filla Natalia, de set anys, després de 24 hores sense veure’l, li havia confessat que el trobava molt a faltar…i que la vida sense ell ¡no era el mateix! Els dos ens vam posar a riure conscients de la necessitat d'assaborir aquest moment doncs el temps passa molt més ràpid del que ens agradaria.

De sobte, un matí ens despertem i comprovem com “estos locos bajitos) (com deia J.M. Serrat en la seva cançó) als quals volem com a cap altra cosa al món, han deixat de ser uns nens adorables i s'han transformat en adolescents. Fins i tot resulta còmic observar com la mateixa criatureta que ens feia plorar com a babaus en el festival de final de curs, s'ha convertit com per art de màgia, en un ésser caòtic, enganxat al seu ipod i al facebook i que ens veu com a autèntics dinosaures! L'arribada de l'adolescència mai ens troba suficientment preparats. En el si familiar canvien per complet les regles del joc. Comença una etapa en la qual serà necessari aprendre a moure les nostres fitxes amb paciència, afecte i sobretot, amb molt sentit comú. Ser pares no és tasca fàcil. Molt s'ha escrit sobre com educar als nostres fills. Disposem d'una àmplia varietat de llibres i revistes especialitzades, de programes de televisió amb “super-nannys” incloses i, per descomptat, sempre ens quedaran els savis consells dels nostres grans que, en el seu moment, també van passar per aquests avatars. Tota aquesta informació, encara sent de gran ajuda, no és la panacea. Ni tots els nens responen al mateix patró, ni tots els pares som iguals ni l'entorn familiar i social és el mateix. El concepte tradicional de família ha canviat i dista bastant del standard amb el qual els pares d'avui vam créixer. Així doncs ens toca exercir aquest ofici bevent de totes les fonts possibles i elaborant el nostre propi mètode educatiu. No serà ni millor ni pitjor que d’altres, serà senzillament el que s'adapti a la nostra situació particular.

Un mètode que molt probablement estarà basat en l'amor incondicional, en el respecte i en la transmissió d'uns valors que permetin als nostres fills ser, abans de res, bones persones. Individus únics i irrepetibles amb el criteri suficient per desenvolupar-se en una societat competitiva, complicada i de vegades injusta. En més d'una ocasió ens preguntarem si estem fent el correcte, en d’altres el desacord amb els nostres fills crearà tensions en la parella i fins i tot en algun moment ens envairà la nostàlgia recordant aquella abraçada infantil que tant ens reconfortava. Però abans de res és important afrontar aquest festival d'hormones adolescents amb seguretat i confiança. Tots els nostres esforços, totes aquestes nits sense dormir, totes aquestes discussions absurdes, tot, absolutament tot, es veurà recompensat amb escreix. Després d'aquesta carrera de fons creuarem la meta, potser no serem els millors o els primers a fer-ho, però ens sentirem orgullosos d'haver superat la prova més dura de la nostra vida i d'haver aconseguit formar a éssers meravellosos, els nostres fills. Hi ha alguna cosa més bella a la vida?

Entrades destacades
Entrades recents
Arxius
Cercar per tags

Follow me

© 2016 by Elisenda Camps

Webmaster: Pepi Bauló.
Proudly created with
Wix.com
 

  • Facebook Clean
  • Twitter Clean
  • White Google+ Icon
  • YouTube - White Circle