TERTÚLIES AL VOLTANT D’UN ARTISTA QUE ES MENJAVA LA VIDA

Amb motiu de l’exposició temporal LA CUINA DE PICASSO, el Museu Picasso de Barcelona va organitzar les TERTÚLIES GASTROARTÍSTIQUES que van tenir lloc en restaurants de l’època picassiana i espais vinculats a l’exposició. La moderadora escollida per a les quatre reunions d’experts va ser meva amiga Elisenda Camps, periodista i coach. Al plaer de assistir a les convocatòries, es va sumar el de conèixer i tractar a la persona “culpable” de gestionar aquesta gran idea: l’Anna Guarro.

Deia Pablo Picasso: “ja no puc més d'aquest miracle que és el no saber gens en aquest món i no haver après gens sinó a voler les coses i menjar-me-les vives i escoltar la seva adéu". Després d'haver assistit al cicle de conferències que us vull comentar aquí, de debò que es comprèn moltíssim millor aquesta bella cita. Permeteu que us fem un breu resum:

El dia 5 de juny, al Restaurant 7 Portes, fou la primera de les xerrades sota el títol En femení  on es van plantejar quins tipus de reptes i dificultats enfronten les dones en àmbits professionals tradicionalment controlats per homes. Les convidades van ser la Carme Ruscalleda, restauradora; Ada Parellada, també restauradora; Pilar Talavera, artista, i Àngels Margarit, ballarina i coreògrafa i, actualment, directora del centre cultural Mercat de les Flors.

L’aproximació a l’extensió literària de les arts culinàries i les seves interaccions va omplir de contingut la segona cita, el 12 de juny . Es va anomenar Gastronomia i paraula i la varem gaudir dins el marc modernista del Restaurant 4 Gats amb la  Cristina Jolonch, periodista ; Abigail Monells, gestora cultural i poeta, i Toni Massanés, periodista, com a convidats.

La proposta del dimarts 19 de juny va ser ben agosarada: Ciència i gastronomia. El programa ampliava el tema dient “quan la química i la física s’aproximen al paladar”. Ana Guarro va jugar a casa ja que ens van rebre al mateix Museu Picasso. L’equip visitant de convidats va fer un partit fantàstic: David Casacuberta, professor de Lògica i Filosofia de la Ciència, UAB; Marco Bellonzi, artista digital, i Josep Perelló, professor de Física de la Matèria Condensada, UB.

I la cloenda va tenir el to chic que li posaren els jardins del Hotel Mandarín Oriental. La tarda del 26 de juny es va parlar de Gastroart i els vincles, confluències i exploracions entre les dues disciplines. Els contertulians: Christian Escribà, mestre pastisser; David Ymbernon, artista, i Joan M. Minguet, historiador de l’art.

EN FEMENÍ

La primera de les trobades la recordo com especialment entranyable ja que, a més estar en un context privilegiat de la relació de Barcelona, el Restaurant 7 portes i Picasso, les quatre participants van ser molt generoses en l'exposició de les seves experiències personals.

El focus es va posar en la cuina i l'àmbit familiar, en com i en quin entorn van créixer les vocacions de les dones convidades, especialment les que han dedicat la seva carrera a la gastronomia. Van parlar molt extensament de la manera en què les dones actuals es posicionen respecte del seu treball i de la seva família. Més enllà de buscar la conciliació de tots dos mons hi ha un punt en què la conciliació primera a la qual cal aspirar és a la de la dona amb si mateixa.. Solament des de la convicció que estem en el lloc o el camí en el qual desitgem estar podem, a posteriori, centrar-nos a compaginar-ho tot, no al revés. Les quatre tertulianes es van mostrar d'acord a rebutjar un tracte de favor pel fet de ser dones i van reivindicar el treball ferm i l'excel·lència com la millor i gairebé única manera si es fes sentir com a individus. 

GASTRONOMIA I PARAULA

En un moment en què sembla que les arts culinàries estan en auge (revistes gastronòmiques especialitzades per a tot tipus de públics i butxaques, llibres de receptes, programes de tv, biografies de xefs...) no hem de pensar que està tot dit perquè hi ha molt percentatge de “moda” i, de vegades, poc fonamentat. És possible que sigui el moment en què més es parli de cuina i menys s'estigui cuinant a casa?  Des de la premissa que l'art té tres grans temes: la mort, el sexe i el menjar i després d'un suculent repàs per alguns dels millors exemples de relació entre l'art i la gastronomia (Pla, Dalí,Russinyol, Lanchester, De Palol... i, per descomptat, Picasso) van sorgir temes tan interessants que em van fer prendre nota a corre-cuita per repensar-los novament més tard: la poesia que tenen els texts dels menús, el risc de devaluació del tema en expressions oportunistes de la crítica gastronòmica (bloguers, influencers, youtubers i altres), el concepte de paladar mental, la gastronomia comparada (cuiners professionals versus cuina de les àvies), el viatge apassionant a través de les seves tradicions culinàries que inclouen festes i estacions de l'any. Tot amb cura de no perdre el propi quan es va a conèixer l'aliè. Mentre degustàvem un bon càtering gentilesa del Restaurant 4 gats, una frase preciosa ressonava en el meu cap després de la sessió: “Els càntirs de Picasso ens refreden l'anima”. CIÈNCIA I GASTRONOMIA Els convidats de la tercera trobada ens van convidar al seu torn a pensar les arts culinàries com una ciència i una alquímia perquè ¿què és cuinar sinó transformar i domesticar una sèrie d'ingredients orgànics, transformar i domesticar la matèria tal com fa i aspira a fer la ciència? Novament el tema donava motiu a repensar el concepte de paladar mental prenent la ment com allò que participa i és participat pel cos i l'entorn. Es va parlar de la progressiva culturització del menjar en aquest recorregut de milers d'anys que va des del caçar al comprar. Un altre dels temes absolutament suggeridors és el del concepte d'arquitectura, una disciplina en la qual es combinen criteris científics amb criteris estètics, associat a la cuina. Una associació que, com ens van fer veure els convidats, va des de l'art de presentar el menjar (l’emplatar, els bodegons, la taula posada...) al lloc on succeeix en acte de cuinar i l'acte de menjar. Per descomptat aquesta reflexió ens abocava de ple en el leit motiv de l'exposició i la sensibilitat de Picasso en haver aprofundit en aquests vincles invisibles però al mateix temps tan materials. Com a tancament de la xerrada, i donant lloc a investigar a parlar molt més del tema, es va tractar de les abelles, el meravellós aliment que elaboren i com els experts estan reivindicant la necessitat de protegir-les fins i tot en entorns urbans. 

GASTRO ART

En el jardí de l'excel·lent hotel Mandarín Oriental, es va celebrar l'última tertúlia protagonitzada pel tema central de l'exposició i el cicle de xerrades. Ràpidament es va entrar en matèria parlant de la poesia visual del món culinari, la importància del color en la capacitat de reclam del menjar, el joc de les presentacions del menjar amb els sentits que intervenen en el “festí” més enllà del gust.

Però al conversa va abastar molts altres temes entre els quals destacaria el paper de motor i fins i tot agent provocador que l'enfocament artístic estat jugant vers al món de la gastronomia. L'etiqueta “art” és bona o dolenta per referir-se a les habilitats culinàries? És innegable que el concepte ens remet a quelcom fixat, tancat en un museu, catalogat... i la cuina és, en principi, tot el contrari... alguna cosa que implica acció i participació. Ens venien a la memòria els bodegons, especialment famosos al segle XVIII, que es denominen naturaleses mortes on es mostren viandes, fruites, peces de caça menor... I no obstant això, el menjar és vida. Seria la cuina l'art de l'efímer? Ho podríem representar amb una de les “performances” de Christian Escribà, el mestre pastisser, artista-tartista com ell es va definir, que ha creat el pastís que explota. 

Evidentment la cuina, art o no, és s'ha instal·lat en la societat contemporània amb carta d'actualitat. Aquí plana també el debat sobre màrqueting que s'està desenvolupant al voltant d'aquesta nova manera d'entendre la gastronomia: art, negoci, mestratge... però el temps es va acabar.

BALANÇ TRANQUIL

La tarda queia sobre el Passeig de Gràcia de Barcelona, on es troba l'hotel Mandarín Oriental, i els assistents s'anaven dispersant. Acabat el cicle de conferències, felicitem sincerament als organitzadors per aquestes quatre fantàstiques cites. Amb Elisenda comentàvem l'esdevenir de les quatre tertúlies i coincidíem en la quantitat de coneixements nous que ens havien aportat. A ella, com a moderadora i partícip en les converses, per descomptat li havia significat una preparació prèvia sobre els currículums dels convidats, les seves professions i la temàtica de la xerrada. Estava entusiasmada i plena d'idees noves. Òbviament no va perdre oportunitat de poder parlar amb alguns dels participants sobre el tema de l'alimentació conscient que a ella tant li interessa per la seva activitat com coach i experta en Mindfulness. Al nostre debat particular post tertúlies, vam arribar a moltes conclusions. I una d'elles era que precisament l'associació art-cuina contribuïa i molt a l'aspiració de gaudir amb els cinc sentits de qualsevol activitat quotidiana. I què és més quotidià que menjar? 

Les tertúlies gastronòmiques entorn a l’expo Picasso i la cuina ens havien permès esprémer a fons l'experiència (que per descomptat es completava amb la visita a l'exposició temporal i la resta d'activitats) i gaudir del menjar i les seves representacions i associacions com Picasso ens proposà.

«Fíjese, en esta naturaleza muerta he puesto un manojo de puerros. Pues bien: lo que me gustaría es que mi lienzo oliera a puerro.» (29 de juny de 1945)

Pepi Bauló

Gestora cultural